EL MEU pensament

Vam ser als carrers, reivindicant la república, la independència de la nostra Catalunya, lluint l'estelada o la senyera, en l'alt del nostre orgull, omplim els carrers de famílies, amics, d'aquí i de fora, ens va veure el món sencer, proclames contra la injustícia de la justícia, dels partits que ens persegueixen amb l'objectiu de destruir els nostres drets a triar com viure i on si no?, en la nostra Catalunya i retallar la cantonada que ocupem de la resta del mapa de la península, per a poder respirar i cridar amb llibertat.

El fill a coll del seu Pare, per veure la mar infinita de les banderes onejant al ritme del vent de la llibertat, la gent de la postguerra, espatlla a espatlla enganxats formen una muralla de resistència, enarborant la seva bandera d'un pal tan alt com per a obrir el cel, respirar i tancar i obrir els ulls, i veure un nou futur ple d'esperança i d'un futur segur i lluny de les ruïnes que ja es perceben d'una Espanya enfonsada en la misèria, d'una gent sense benestar ni futur ni drets.

Dels missatges i càntics revolucionaris, dels "segadors i bon cop de fals", dels nostres herois republicans, morts i massacrats pel dictador i la seva ideologia tan pròxim al feixisme que es converteix en la realitat una còpia exacta de l'alienat Adolf Hitler i la seva "raça" ària, aquí el castellà, obligats baix pena de presó o d'afusellament per un escamot fidel a complir la seva missió, omplir de plom el cos de l'innocent.

Assistir als concerts de Raimon, sentir dir-nos que cançons no podia cantar per mandat del Governador Civil i la mateixa justícia d'avui, Raimon esquinçava les cordes, mentre tots cantàvem a cape-la.

D'un temps que serà el nostre, 

d'un país que mai no hem fet, 

cante les esperances 

i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:

per a la vida s'ha fet l'home 

i no per a la mort s'ha fet.

mentre les furgonetes dels grisos ens esperaven fora amb el seu odi reflectit als seus ulls i les porres esperant l'oportunitat de massacrar-nos a cops, guardant per al futur el seu odi, un 1 d'Octubre, i omplir les seves presons amb rodes per a portar-nos a la tortura, a l'insult, als cops, a Via Laietana, a la comissaria dels errors.

Dels 11 de setembre any rere any, demanant la independència i deixar enrere una Espanya retrògrada que segueix amb el braç alçat i mà plana com si el temps no hagués passat.

Amb les banderes, amb els càntics, les proclames a la llibertat, gent que ve i va, de carrers i carrers entrecreuats, rotondes i monuments alçant a la gent per a onejar l'estelada, la senyera, missatges clars i rotunds, sense condicions, concloents i plenes de valentia davant el poder d'una Espanya que no ens volen però ens necessiten, per a demostrar el seu domini del 18 de Juliol.

I els partits amb missatges d'unitat, tots a l'una, "seguim els mandats que la gent ens demanen", Si, Si, In-de-pen-den-cia, ja!!!!!, en tots els racons de Catalunya.

Votem dos Referèndums "il·legals" segons l'estat espanyol, ens van donar de pals l'1 d'O, ens van fer sagnar, van trencar els nostres col·legis, perquè són nostres, són del poble de la gent, no són ni de la justícia, ni dels partits polítics ni dels polítics, són de la gent perquè els paguem nosaltres, no ells, i tot i això som apallissats per la guàrdia pretoriana del poder central, de la dictadura, policia nacional i guàrdia civil, sempre els mateixos, al cant de mitja Espanya, ansiosa d'altres quaranta anys de dictadura o la vida sencera "per ells" i animats per un monarca que viu del dictador, del colpista contra la república, d'un pare escapolit i exiliat amb els seus cosins Àrabs, qui ho diria, l'Espanya que amenaça, i persegueix l'anihilació de Puigdemont i altres, per fugits de la justícia, i callen o defensen al "de mèrit" simplement perquè és dels seus.

I tot perquè, gent de Catalunya, lluitadors, encadenats en les carreteres de Catalunya, convertint Barcelona en la "V" de victòria, la marxa de la llibertat, tot l'esforç, el missatge, clar i contundent "INDEPENDÈNCIA, JA", missatge clar, sense dubtes.................., els nostres polítics independentistes, proclamant que segueixen el mandat dels carrers, que tot és per la nostra voluntat de lluitar per la independència, ho diuen ben clar, a Madrid, en tota Espanya, a Europa a tot el món...."seguim el mandat del carrer", i arribat el moment, Sant Jaume plene a vessar com sempre, esperant la proclamació de la República Catalana, arriar la Bandera Vermella i Groga, i hissar la Republicana i la Senyera, seguidament a la proclamació. No és arriada, una, ni hissat la nostra bandera al centre de la balconada, els nostres polítics es van oblidar del mandat que tenien de la gent als carrers any rere any, apallissats per Espanya, es van rendir al poder central, com sempre, ens han traït, no em valen divagacions, estratègies, no em valen, ara personalitzo, no vull màrtirs en l'exili, ni a les presons, paguen per haver traït el mandat que tenien del carrer, són els responsables de la violència al carrer durant uns dies d'incendis i batalla contra el poder central, són responsables perquè es van retirar sense lluitar, no sols valent les paraules, els fets també compten i es van rendir, la vermella i groc, continua i contínua onejant en els alts de la Generalitat, a Sant Jaume, centre de les reivindicacions del poble de Catalunya, i se'n van passar de la il·lusió en segons, a no entendre que havia passat, si però no, va dir el President Puigdemont, no s'entén en la plaça, perquè tanta proclama, perquè tantes ensenyes i colors, per què?, em pregunto, jo no tinc cap resposta, sóc un peó en el tauler del qual no importa sacrificar-lo.

Avui els partits independentistes, uns, uns altres de sempre Nacionalistes de la Burgesia Catalana, que un 3% els ha obligat a anar canviant de nom, gairebé de mes en mes, per a esborrar un partit que domino vint-i-tres anys la Plaça Sant Jaume i ara convertits en independentistes o la marca "blanca" dels qui durant vuitanta anys hi ha reivindicat la república i la intendència de Catalunya, en nom de Masia i Companys, afusellat per Franco en col·laboració amb el feixisme de Hitler principal aliat del dictador i davant la passivitat de la resta del món, allargant la mà al dictador colpista.

Però els republicans, ERC, no se salven, s'han deixat manejar per la casta de Banca Catalana i els seus seguidors i principals creadors, la meva decepció és total, particularment el meu president hauria de ser Oriol Junqueras, però m'han decebut amb les aliances dels conservadors nacionalistes catalans, han patrocinat amb les seves aliances, el daltabaix més gran, al meu entendre, després de la perduda de la república. Ara l'espectacle el dia d'avui és la mofa de tota Espanya, de la política centralista a Madrid i a Europa, i l'artífex de tot això és Puigdemont el qual pensa que amb un comandament a distància pot anar canviant de canals al seu gust, com si Catalunya es pogués o es mereix tal desencert, sent un insult per als catalans, potser en generalitzar m'estic equivocant, però així ho penso.

Em sento traït, el mandat era el que era, i no el dret a trair a la gent, no érem uns incauts, sabíem que conseqüències podien haver succeït, pitjor que ara, no, igual, potser sí, però amb el deure complit. Els meus desitjos són permanents i fidels a les proclames, però sento que sobre els meus desitjos ningú mana ni m'enganya, Catalunya serà el que el temps vulgui que succeeixi, però amb les meves il·lusions i desitjos ningú juga més. Sort per als qui continuïn creient en els qui ens han traït, tindran el meu suport........... des de la meva casa. Salut per a tots.

Visca Catalunya, Ricard Guillamón Catalan, Badalona 5.9.2020